17 d’abril, vespra de Dijous Sant, temps de passió per als creients. Una cinquantena de persones dirigim les nostres mirades cap al nord d’aquestes terres en què, diuen, que no sap ploure.
Movem cap a Benicarló i Vinaròs. L’autobús ple de gent que es trau de sobre la son i les lleganyes. Allà ens espera La Llum de les Imatges: Pulchra Magistri és el nom que li han donat a d’aquesta nova edició que repassa l’art religiós de les nostres contrades des del s.XV fins principi del segle XX: des del gòtic al barroc passant pel renaixentisme.
Sedes valencianes meravellosament brodades amb fils de plata i or, el treball precís dels orfebres de Morella: creus processionals, reliquiaris, calzes – sí, calzes amb una essa sonora i no calces com es diu a l’audiovisual, perquè de les calces (amb essa sorda), els calcetins i els calçotets se n’encarregarien, amb tota seguretat, el gremi de teixidors que bona fama tenien també a la comarca dels Ports–; retaules i pintures que recullen tota la iconografia cristiana arrelada a les creences més fermes i a les necessites més quotidianes de precs i rogatives resoltes en promeses en haver obtingut la gràcia demanada davant de pestes, sequeres o afers més íntims i personals, sempre, però, moguts per la fe.
Sentir tot aquest patrimoni com a propi, com un bé col•lectiu de què hem d’enorgullir-nos; comprendre que la utilització dels recursos públics en la restauració, conservació i promoció de tota aquesta riquesa és un camí cap al coneixement de la nostra història, cap a l’empoderament per part dels ciutadans d’allò que hem contribuït a enriquir i que ara hem de fer nostres com a bé col·lectiu i convertir-lo en una riquesa social, espiritual si voleu, però també econòmica en incentivar un tipus de turisme cultural que atrau, cada vegada, a més gent és una qüestió que hem de reivindicar com a necessària.
Recuperar obres d’art, ficar-les en el seu context històric, reconèixer la qualitat dels qui les van fer i mostrar-les, en ser possible, en el lloc per a on van ser pensades s’ha de considerar una inversió i no una despesa i això només passa si les sentim com a pròpies, com una propietat compartida que hem de conèixer, respectar i deixar-la en herència a qui vindrà després de nosaltres. Aquesta difusió cultural del patrimoni es una activitat que el nostre centre proposa i que l’exercici d’una ciutadania participativa i responsable reclama.
Amb tot, compartir aquests espais místics sota les voltes de les esglésies de Benicarló i Vinaròs, sentir les mirades de tants sants i santes màrtirs, , convida a la introspecció individual, a una passejada íntima i a preguntar-nos qui som i què fem en aquest món.
Copsar la història de què som hereus, siguem creients o no, és una qüestió tan transcendent i personal que calia acabar amb l’acció compartida del pa, el vi i l’arròs amb carxofes i galeres que requeria la cerimònia profana de la germanor que ens guia i, pecadors com som, esperar una nova eixida.
Josep_Joan Miralles Torlà