Vet aquí que el dissabte 22 de febrer, hivern si fem cas a d’allò del cicle estacional, va llostrejar un dia il·luminat, tranquil i càlid que convidava a passejar per les nostres terres i allà que vam anar, a la serra d’Espadà a recórrer viaranys i dreceres i fer un poc més nostre aquest territori valencià que estimem i desconeixem a la vegada.
Iniciàvem el recorregut a Algímia on ens esperava impacient Rosa, tan alegre com sempre, l’amfitriona que t’acull com només les marotes sabem fer.
Ja sabeu que, en aquestes eixides s’ha d’anar ben menjat, així que allà anàrem a esmorzar al bar del poble. Alguns i algunes ja s’hagueren quedat allí, però calia caminar i aprendre noves coses d’aquells llocs que, per a la majoria, eren ben desconeguts.
En eixir, parlarem un poc sobre l’origen del nom del poble, una paraula derivada de l’àrab i que indicaria el lloc on viuen els moros o els jueus, la moreria o jueria. En alguns llocs també era el lloc in es recaptaven els impostos d’aquestes comunitats.
A la carretera estant, vam veure la vall del río Chico que serpeja per aquells indrets, allí vam comentar les vistes i, personalment em van cridar l’atenció alguns sargallars –rius de pedra seca a la vessant de les muntanyes- d’aquell paisatge esquerp on predominaven els rojos dels gresos i el verd. Vam arribar a les envistes de la torre de l’Alfàndiga, una torre albarrana de ’estructura defensiva del castell d’Almonessir. Un altre mot d’origen àrab que ens parla de lloc de frontera o de barrancada, tots dos li vénen bé a d’aquesta torre.
Ens orientarem, ara, cap al castell d’Almonéssir per trobar-nos amb un aqüeducte, el del molí de l’Alfàndiga, probablement una antiga alqueria musulmana. Molí vora el riu, aqüeducte… la cultura de l’aigua tan present entre nosaltres i, sovint, tan oblidada.
Entre ametllers florits i oliveres serranes anàrem ascendint cap al castell d’Almonessir, albirant sempre aquella torre que presideix aquesta contrada. El camí ascendeix suau, la gent s’esfilagarsa, cadascú gaudeix del paisatge d’una manera íntima i secreta. Qui comparteix penes i alegries, és el moment de la confidència, de l’anècdota o del record; qui va a la seua, amb la motxilla plena dels seus neguits i inquietuds. Temps de relaxació.
Fem cim. Arribem al castell. Almonessir, monestir, ribat, ràpita, lloc fortificat on monjos guerrers musulmans es recollien per a descansar i meditar. Descobrim les seues estructures, com s’organitzava l’espai en aquell castell, com arribaven les aigües a l’aljub (més paraules d’origen àrab, més cultura de l’aigua arrelada al territori i al clima mediterrani), escorcollem la torre de l’homenatge des de la volta soterrada fins al capdamunt , gratant el cel.
Mirem l’horitzó, els horitzons. Quants camins encara per descobrir, quants barrancs i valls, quants cingles i tossals, quantes goles, quantes platges…
Davallem cap al descans, vora el riu: horts amb cavallons, geometria hortolana,una bassa que convida a rentar-se els peus si no fora per, alls, cebes, encisams …
Al restaurant, el dinar es retarda.
Aprofitem per fer un volt per la Vall d’Almonessir, descobrim una era amb la seua pallissa, una rajoleta on algú ha mort assassinat allà pel mil vuit-cents setatanta-no sé què – no recorde la data però pense en un bon inici per a un relat-, un carreró estret, una església apuntalada i que no podem visitar –diuen que a l’interior hi ha un retaule molt bo de sant Valer, confessor tartamut de Sant Vicent Màrtir- i, finalment, passem per davant d’una casa palau que ens confirma que per aquestes terres també estava la nissaga dels Ximénez d’Urrea i una comtessa d’Aranda.
Al restaurant ens esperen. Hem fet fam (alguns sempre en tenim). Dinem i xarrem, xarrem i riem, riem i quedem per a una altra passejada i, amb tot, el millor del dia, la companyia.
Josep-Joan Miralles i Torlà